Camí

Pàgina d'inici » Sin categoría » 1.ca.07. Textos narratius

1.ca.07. Textos narratius

butterfly

Els diferents gèneres narratius que existeixen, tant en vers com en prosa, exposen ordenadament fets històrics o reals, imaginaris o fantàstics. A l’hora d’estudiar-los és important de fer la distinció entre la narrativa popular o tradicional i la narrativa culta.

La narrativa tradicional s’ha anat transmetent per via oral al llarg dels anys. Generalment, són històries adreçades als infants, anònimes i que pertanyen a la cultura popular. Sovint hi ha diverses versions sobre un mateix argument, ja que s’han produït nombroses transformacions.

La finalitat bàsica d’aquesta classe de narracions és, a més a més d’entretenir, moralitzar sobre aspectes de la vida quotidiana i de les relacions humanes. Normalment, presenten fets fantàstiques i els personatges que els protagonitzen pertanyen també a un món imaginari: ogres, fades, nans, gegants, animals personificats, etc.

Formarien part d’aquest tipus de narrativa:

  • Els contes populars o rondalles
  • Les faules
  • Les llegendes

La narrativa culta, a diferència de la tradicional, segueix un procés d’elaboració minuciós amb una finalitat estètica o artística. Els principals gèneres narratius cultes en prosa són la novel·la, la narració i el conte.

  • La novel·la és el gènere narratiu més extens. L’argument de la novel·la pot ser bastant complex i elaborat; el novel·lista s’entreté a descriure els ambients i les situacions i, sobretot, els personatges, tant físicament com psicològicament.
  • El conte és el gènere narratiu més breu. Presenta una trama senzilla i, encara que pot ser realista, a vegades també incorpora elements fantàstics. Hi apareixen pocs personatges, que són descrits superficialment. Per la seva extensió, el conte se sol llegir d’una tirada i l’autor pretén causar un efecte de sorpresa o de reflexió en els lectors.
  • La narració és més extensa que el conte, però no tant com la novel·la.

Des del punt de vista de la temàtica hi ha una gran varietat de subgèneres: la narrativa d‘aventurescostumistahistòricapsicològicapolicíaca, de ciència-ficció, de terroramorosa, etc.

La majoria de texts narratius utilitzen la prosa com a mitjà d’expressió, encara que també n’hi ha en vers. La història és presentada a través de diferents tècniques que apareixen combinades de manera equilibrada. Així, distingim la narració pròpiament dita, la descripció i el discurs.

La narració: Tot allò que passa a la història (els fets, les accions, les relacions que s’estableixen entre els personatges, etc) ens és relatat pel narrador. De vegades la història fa un salt en el temps, mitjançant el sumari narratiu, que permet que el relat avanci més ràpidament i ens estalvia aspectes que no són importants per al desenvolupament de l’argument. Un altre recurs és el flaix-back. En aquest cas la narració s’atura i ens situam davant d’uns fets anteriors als que s’estaven detallant i que són necessaris per a la comprensió del fil argumental.

La descripció. Representa una aturada momentània de l’acció per presentar els detalls de la realitat. Pot ser la presentació d’un espai o un ambient o bé la descripció d’un personatge. Els personatges ens poden ser presentats pels seus trets físics  (descripció física) o pel caràcter i la manera de relacionar-se amb els altres ( descripció psicològica).

El discurs. És la tècnica narrativa que reflecteix les paraules o el pensament dels personatges. La forma més habitual de discurs de discurs és el diàleg, és a dir, que els personatges parlin entre ells. El diàleg pot ser en estil directe si les paraules dels personatges ens són transcrites tal com les diuen, o indirecte, si el que diuen els personatges ens és explicat pel narrador. En alguns casos un personatge parla amb si mateix, aleshores ens trobam davant un monòleg.

Ja hem vist a classe  que els elements de la narració són l’acció,  l’espai, eltemps, els personatges i el narrador. Ara els analitzarem amb més detall:

  • L‘acció o desenvolupament dels fets segueix , generalment, un esquema en tres parts: el plantejament (que situa la història i presenta els personatges)el nus (que mostra un seguit d’accions) i el desenllaç ( que resol el conflicte).
  • L’ espai és el lloc o llocs en què es desenvolupa l’acció. Pot anar canviant al llarg del desenvolupament de l’acció i pot ser real o fictici.
  • El temps permet situar l’acció en una època determinada ,temps històric, que pot ser passada, present o imaginària. Generalment l’acció se situa en el passat i per això els temps verbals més utilitzats en els relats són l’imperfet, el plusquamperfet, el passat simple i perifràstic d’indicatiu. També podem parlar del temps narratiu o temps literari, també anomenat temps intern: és el temps en què es desenvolupa l’acció, el temps que triga a desenvolupar-se l’acció narrada
  • Els personatges duen a terme l’acció. Distingim entre el personatge principal o protagonista  i els personatges secundaris que són els que ajuden al protagonista a dur a terme la seva tasca o que la hi dificulten. L‘antagonista és un personatge que amb les seves accions posa traves al protagonista en el seu camí cap a l’èxit.
  • El narrador és la veu que ens relata els fets que passen a la història. No l’hem de confondre amb l’autor. Pot ser, això sí, algun personatge de la història. En aquest cas parlam de narrador intern (pot ser el protagonista o un personatge qualsevol), perquè està implicat en la història. Normalment aquestes narracions estan escrites en primera persona. En altres casos trobam un narrador omniscient , que se situa fora de la història i ens la presenta des d’un punt de vista extern, com si ho ves des de fora i tengués un coneixement total i detallat de tot el que passa ( el que passa , el que passarà, el que pensen i senten els personatges…) en aquest cas el relat està escrit en tercera persona.

1. Llegeix el tex atentament i cerca al diccionari les paraules que no coneguis.

2. Indica qui és el narrador d’aquest text, quin tipus de narrador és i quins personatges hi apareixen.

3. En el text apareixen dues seqüencies temporals. Quines són? Assenya-la les al text.

Una vegada la meva mare -la teva àvia- em va dir la bonaventura, com el meu caràcter em guiaria a circumstàncies bones i dolentes. Seia davant el tocador, amb un mirall enorme. Jo m’estava dreta al seu darrere, amb la barbeta reposant damunt la seva espatlla. L’endemà començava l’any nou. Jo devia tenir deu anys, segons el calendari xinès, i es tractava d’un aniversari important per a mi. Potser per aquest motiu la meva mare no em criticava gaire. M’esguardava la cara. Em va tocar l’orella.

-Ets afortunada -em va dir-. Tens les orelles com jo, amb el lòbul gros i gruixut, molt carnós a la part inferior, ple de benediccions. Hi ha persones que neixen molt pobres. Tenen les orelles molt primes, enganxades al cap, i per això mai no poden sentir que la sort els crida. Tu tens les orelles com cal, però has d’escoltar per aprofitar les teves oportunitats.

Va passar-me el dit prim pel nas.

Tens un nas com el meu. Els forats no són pas massa més grans; per tant, els diners no s’escolaran. El nas és recte i suau: un bon senyal. Una noia amb el nas torçat és propensa a la desgràcia. Sempre va darrere de coses que no li aprofitaran, de les persones que no li convenen, de la sort pitjor.

Em va tustar el mentó i després va tocar el seu.

-Ni massa curt, ni massa llarg. La nostra longevitat serà l’adequada: no ens n’anirem massa aviat, ni viurem tant per ser una càrrega.

Em va apartar els cabells del front.

-Som iguals -va concloure la mare-. Potser el teu front és més ample, o sigui que seràs fins i tot més intel.ligent. I tens els cabells espessos: et neixen ben avall sobre el front. Això significa que passaràs certes penúries durant la teva joventut. Això mateix em va passar a mi. Però guaita on tinc ara el naixement dels cabells. Alt! És una benedicció a la meva vellesa. Més endavant aprendràs a preocupar-te i perdràs també els cabells.

Quan la mare em va dir aquestes coses, jo era petita encara. I si bé va dir que semblavem iguals, jo volia assemblar-me-li més. Si ella alçava els ulls amb una expressió de sorpresa, jo volia que les meus fessin això mateix. Si els seus llavis prenien una expressió de tristesa, jo també volia sentir-me infeliç.

Amy TanEl club de la Bona Estrella (adaptació)

 


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: